Darrerament sembla que parlar d’un llibre de fantasia ens conduiexi als inevitables dracs, alicorns i altres personatges d’universos posttolkienians. El somiatruites, d’Ian Mc Ewan, ens fa descobrir la capacitat de transformació del que ens envolta,  la màgia d’allò més quotidià i fins i tot el dubte de si tot ha estat un prodigi o simplement la badada d’un somiatruites. 

Una citació de Les Metamorfosis d’Ovidi emmarca set històries, protagonitzades per Peter, un nen amb tendència a badar, a quedar-se encantat, mentre imagina coses que alteren la seva realitat quotidiana. I com que la referència a Ovidi no és endebades, les històries són de transformacions. En cada conte, Peter es converteix en alguna cosa que no és: personatges que no l’atrauen  (un bebè, un adult) o que li resulten indiferents (el gat familiar). En d’altres, és la realitat la que es transmuta i el deixa de testimoni mut d’un canvi inversemblant.  

Ian Mc Ewan s’atreveix a transitar per la Literatura Infantil i Juvenil,  un repte difícil, i  en surt vencedor amb escreix per dues raons. La primera, perquè utilitza la matèria primera de la gran literatura, recorrent als seus grans temes.  Mc Ewan homenatja als clàssics, al folklore i a la narrativa contemporània: així, comproveu, si no, l’inici del capítol 7, un autèntica reescriptura de La metamorfosi, de Franz Kafka. La segona és perquè aquestes referències a la gran literatura no el fan enfila-ser  cap a terrenys allunyats dels petits lectors. El somiatruites recull també les lliçons d’autors de Literatura Infantil com ara Mary Rodgers o  Roald Dahl. La síntesi resulta tot un encert. Una bona construcció del personatge, un excel·lent punt de vista narratiu, situacions divertides i altres virtuts narratives proporcionen una lectura esplèndida. Les il·lustracions en fan un bon contrapunt. 

Ah! I per si tot això encara fos poc, l’autor ens estalvia la moralina que massa sovint empastifa les benintencionades narracions infantils que omplen les llibreries.