Qui es podria resistir a llegir una continuació de L’illa del tresor, la senzilla, breu i clàssica obra de Stevenson?  Perquè aixo és El testament de Jhon Silver. El nen Hawkins de L’illa ja és home madur i un bon dia rep una ullera de llarga vista que creu que li ha tramès en Silver. Després  s’interessa per conèixer la vida d’aquest des del moment en què fuig de l’Hispaniola amb una part del tresor. 

Hawkins està tan fascinat com ho estem nosaltres pel pirata de la pota de pal i el lloro, i aconsegueix reconstruir  els últims anys de la seva vida. La narració agafa tremp tan aviat com en Silver es converteix en patró d’un vell vaixell i arriba al seu millor to quan, ja a Anglaterra, el veiem regentant una taberna. Valverdú sap fer-nos simpatitzar amb en Silver, així que lamentem les peripècies desfavorables que aviat el colpeixen i estem desitjant i esperant que en qualsevol moment les coses li siguin favorables. Un final intens arrodoneix l’obra i ens fa creure definitivament que la idea d’en Vallverdú, continuar L’illa del tresor ,no ha estat una temeritat.